The future is unwritten

Dissabte, encara cansat, amb mal de cames i el cap mig confús vaig anar amb la mire a veure "The future is unwritten" si si la del joe strummer. Aquells que més em conegueu sabeu el que significa aquest nom per mi. Vem arribar corrent, ja ho sabia i he aprés que anar amb la Mire es anar a última hora, apurant, aparcant malament, saltant-se semàfors en àmbar. Però si, vem arribar a temps després, està clar, de comprar palomitas i apagar el mòbil. El documental del Julian Temple doncs em va flipar.
Cadascú es fa la seva pròpia idea dels seus ídols, mai els coneixes, nomès la seva obra i els cuatre retalls que saps de la seva vida et creen una imatge a la que li falten masses píxels per ser real. Joe Strummer s'em va presentar llavors com un home plè de contradiccions, viatges, decisions, traumes oh si. Es clar que ho sabia,no penseu en una simple idealització. No nomès eren cançons fent la funció de cançons, era una base diguem-ne ideològica, un referent masculí i un tò de veu. Ara, res no ha canviat, senzillament hi han més píxels. Us la recomano amb la mà al cor. Sincerament, apassionadament.
Quan sortiu no aneu a fer una pizza a la cantonada de verdi, també us ho recomano, amb la mà a l'estòmac.