Propera estació...

Una nova oprtunitat, un tren que decideixo agafar, ja no quedava pràcticament ningú a l'andana que volgués fer un cigarret abans de llençar-se brutalment cap a l'aventura i desventura del treballar. En fi, que aborrit i veient que estaven a punt de tancar l'estació em vaig fotre a buscar trens com un loco, clar, quasi tots ja anaven plens. Coses que passen, a la que t'empanes uns anyets, collons, ja en tinc 30. I jo seguia cantant la cançó de fumando espero...
Aquest tren condueix a l'Hospitalet on hi ha una gent que es diuen Stereonoise. Els hi han encarregat el part d'una fira d'inventors. Es dirà Attic i jo hi seré aportant el meu grà de sorra. A crear creativos a crear....

MY GENERATION

Spot d'ajuda a la tercera edat, nosaltres ja anem per la segona...

The future is unwritten "redemption song"

Una petita llicència a la llàgrima. Qui no hagi vist la peli no intenti entendre el principi d'aquest vídeo...són les últimes paraules de la pel·lícula. Rock'n roll!

The future is unwritten

Dissabte, encara cansat, amb mal de cames i el cap mig confús vaig anar amb la mire a veure "The future is unwritten" si si la del joe strummer. Aquells que més em conegueu sabeu el que significa aquest nom per mi. Vem arribar corrent, ja ho sabia i he aprés que anar amb la Mire es anar a última hora, apurant, aparcant malament, saltant-se semàfors en àmbar. Però si, vem arribar a temps després, està clar, de comprar palomitas i apagar el mòbil. El documental del Julian Temple doncs em va flipar.
Cadascú es fa la seva pròpia idea dels seus ídols, mai els coneixes, nomès la seva obra i els cuatre retalls que saps de la seva vida et creen una imatge a la que li falten masses píxels per ser real. Joe Strummer s'em va presentar llavors com un home plè de contradiccions, viatges, decisions, traumes oh si. Es clar que ho sabia,no penseu en una simple idealització. No nomès eren cançons fent la funció de cançons, era una base diguem-ne ideològica, un referent masculí i un tò de veu. Ara, res no ha canviat, senzillament hi han més píxels. Us la recomano amb la mà al cor. Sincerament, apassionadament.
Quan sortiu no aneu a fer una pizza a la cantonada de verdi, també us ho recomano, amb la mà a l'estòmac.

Super radical

Porque decir cansado si se puede decir hasta la polla de uno mismo, porque decir no sé lo que me passa si se puede decir no sé que coño me ocurre que no me encuentro en ninguno de los callejones que recorro en busca de esa pizca de luz brillo luna que me inspire, no encontrándome a mi mimso, sino reconociéndome. Tantos años en esta puta cáscara, instalado en unas teorías contrarias a mi otra mirada y perdido entre tanta contradicción he quedado parado mirándome los caminos desde el cruce de caminos. Haré autostop y al primero/a que passe me apunto a ver donde coño llego. De momento me voy a la ducha y a afeitarme que esta noche hay concierto y como decía mi abuela cuando me veía salir para ir a tocar " Així vas? quan et lloguen has d'anar ben maco, vols que et planxi una camisa?...almenys afeitat"

Epitafio

No sé si alguno de vosotros se habrán parado a pensar alguna vez en su epitafio. Un amigo me dijo que en el suyo rezaría " Chin Pom" lo encontré genial. No sé si es en el de Groucho Marx que dice " perdonen que no me levante" o en la de Unamuno que dice " espero que Dios tenga compasión del alma de este ateo" o la de un hombre que después de muchos esfuerzos para adelgazar hizo poner en su epitafio " Por fin estoy en los huesos". Yo aún no lo tengo claro, me gusta el de " vivo el que lo lea " o " sst, perdona...la hora?".

De letras

A las letras hay que hacerlas bailar. Es importante que no sigan la pauta, es importante que cuelguen del papel, desordenadas, como si hubieran salido a jugar. El patio es blanco y no tiene peligros, nada aqui les puede pasar. A las letras hay que dejarlas libres, que bailen, que bailen!