¿queixar-se dignifica?

Des de que llegeixo els comentaris que deixa la gent als diaris digitals he observat que hi ha un mínim denominador comú en el que molts s'agafen. Normalment és gent que estàn en desacord amb l'objecte de la notícia o entrevista. Allà en el que molta gent s'agafa és en que "tal o qual persona no fot brot i cobra una pasta ínfame" "es passeja per la vida i viu del demès, pagar impostos perque 4 puguin viure com reis". Comentaris d'aquest tipus els reben quasi tots els futbolistes, sobretot si porten una temporada de suplents, artistes com Pau Riba i monarques en general.
I jo em pregunto ¿què hi ha darrera aquesta rabia acumulada?, ¿que altres visquin com a tu t'agradaria?,¿ impotència? ¿e et falta la tele de plasma? ¿que et lleves massa d'hora pel matí i ningú t'aplaudeix? que no t'agrada la teva vida? que no ets un d'ells?
Un dels adjectius que més destaca " és un pallasso". Darrera van tots les comentaris del que estàn a favor, que els altres són uns ignorants, que haguessin après a jugar a futbol o que són una amargats i ah...són uns feixistes o espanyolistes o no són catalans dels bons.
En total, zona de debat estèril entre dues maneres de veure, entendre o viure la vida. Esperituals, materialistes, surrealistes, capitalistes, feixistes, independentistes, naturalistes, animistes, socialistes, cientifistes.
Els que es queixen me'ls imagino a la feina llegint el diari digital i despotricant, esperant l'hora d'anar a dinar i riure amb la boca plena del futbolista o artista de turno. Als altres mels imagino exctament igual.